Ahir va ser un dia dur, com tants d´altres, a vegades ja no sé que més pot passar en aquest procés... A la Xina ha passat de tot, des de terratrèmols, a grips, passant per les Olimpíades i no sé quantes històries més que han anat pasant un punt i seguit més en la nostra llarga espera ...
Ara arriba la grip porcina. I Xina decideix tancar cautelarment i no donar assignacions aquest mes, com a mesura preventiva. Que és raonable, i després de la rabieta, començo a entendre-ho, però clar, no deixa de ser unA ensopegada més en el camí.
I tanmateix, sento més que mai que sóc mare.
Tot i que ahir a la nit el meu cap donava voltes a revolucions desconegudes per a mi, malgrat que el meu cor bategava a 1000 per hora, no se perquè, jo sentia que encara que les coses no vagin bé, et sento molt a prop.
No sé quant desitja una mare biològica al seu fill, perquè no ho he pogut sentir dins meu. Passi el que passi, quan ja sap que està dins, la història té un final, una data que dia amunt o dia avall, es compleix. I per fi li veuen la careta, i per fí,la història de 3 comença a ser una realitat.
Nosaltres no tenim aquest cordó umbilical , tenim un cordó de fil vermell, d'esperances i de somnis que ens lliguen als nostres fills a través del temps i del cor.
No s´ens fa la panxa grossa, però si algú pogués veure les dimensions del nostre cor, quedaria parat de veure com un múscul tant petit, cedeix i estira tant per estimar a algú tan petit i desconegut.
Veiem als nostres fills en les cares de cada nena xinesa que ens trobem en el nostre camí, i tímides i amb temor d'envair la intimitat de la família, les observem, les mirem i en els seus ullets, reflectim la nostra pròpia història ...
No tenim les hormones revolucionades, però sí molts alts i baixos, pugem i baixem d'una muntanya russa d'emocions constantment, amb les notícies que arriben des de qualsevol lloc i que puguin afectar a aquest camí nostre ...
La nostra vida canvia des del primer document, perquè ja us somiem i us imaginem corrent per la casa ...
Lluitem anys i anys, contra la burocràcia, l'administració i els factors incontrolables que regeixen el nostre procés.
I tot i així, seguim endavant. Ens caiem i ens tornem a aixecar. Jo ja he fet meu el proverbi xinès que diu "si caus 7 vegades, Aixeca't 8 ..." i porto perdut el compte de les vegades que ens hem caigut ja, ...
Vivim en la incertesa, al no saber, tenim un màster en paciència, aprenem idiomes estudiant les pàgines d'adopció d'altres països, i ens familiaritzem amb el llenguatge burocràtic de tant estudiar requisits.
I si tot això no és una immensa prova d'amor, la més gran del món, que algú m'expliqui quina pot ser ...
Jo avui més que mai, em sento la teva mare. Perquè malgrat el que passi, del que diguin, lluitem tant, tant per aconseguir el nostre somni, que crec que ja hem demostrat amb escreix sense poder tenir-vos encara en els braços, que som MARES, així amb majúscules .
Mil petons per a totes les mares del cor, perquè dins d'elles guarden el secret del món, l'amor més incondicional i l'espera més dolça, per més llarga que sigui ...
